GARLAND ANDERSON (1933 – 2001) va ser un compositor estatunidenc que va viure a Indiana la major part de la seva vida. Va estudiar amb Hans Gal i Roy Harris i la seva producció més reconeguda és aquella relacionada amb el jazz i el ragtime, com les “Streetsyncs: Eleven Ragtime Pieces” per a Piano. L’òpera “Soyazhe”, estrenada a Denver el 1979, i el “Piano Concerto No. 2” escrita per al pianista John Kozar són també molt conegudes. Va composar dues sonates per a saxòfon alt i piano, una per a tenor i una altra per a baríton.

He trobat molt poca informació sobre el compositor i uns pocs àudios i vídeos de música seva a internet. Vaig descobrir la seva SONATA Op. 6 per a Saxòfon Baríton i Piano al disc “Upper Cut” gravat per Alex de Leeuw (saxòfon baríton) i Guido Nielsen (piano) [ref. Erasmus Music Media WVH 227]. Si t’agrada aquest estil de música neoclàssica nord-americana amb melodies amples i motius juganers, no hauries d’eludir aquesta obra.

La SONATA de Garland Anderson està dividida en tres moviments de caràcter diferent:

1. ALLEGRO CON SPIRITO: Aquest primer moviment està escrit en forma sonata. El primer tema conté articulacions i ritmes que li donen un caràcter enèrgic. El segon tema és més melòdic (amb un toc gairebé irònic). Després del desenvolupament, tornen els temes a la reexposició i el moviment acaba en pp.
2. ANDANTE SOSTENUTO: És un moviment molt líric en forma A-B-A-C-A amb lleugers canvis de tempo en les parts intermèdies. Les seves melodies i harmonies ens recorden la influència de la música de George Gershwin.
3. ADAGIO-ALLEGRO: La introducció, Adagio, és evocadora i inspiradora. L’Allegro, en 6/8, és lleuger i juganer i té alguns elements tècnics remarcables com la precisió del picat al registre greu i alguns intervals amplis lligats entre els registres mig i greu que requereixen un bon control de la columna d’aire. Apareix un breu Adagio just abans de la coda final per acabar l’obra d’una manera brillant.

Aquesta obra no té molts passatges difícils als registres greu ni agut ni tampoc presenta moltes complicacions al picat. El treball de música de cambra tampoc és massa exigent, ja que l’estructura de l’obra és bastant clara, la rítmica i la conjunció són prou evidents i harmònicament és bastant “tonal”.

Pel que fa al repertori original per a saxòfon baríton i piano, la SONATE de Garland Anderson s’hauria de conèixer i interpretar més freqüentment, tant a dins com a fora dels conservatoris. Pedagògicament, no tinc res en contra de tocar transcripcions, però com a baritonistes hem de donar difusió a les bones obres originals del nostre repertori. Si no ho fem els mateixos saxofonistes, qui ho farà per nosaltres?

—

Has trobat interessant la SONATA de Garland Anderson? T’agradaria treballar-la? No dubtis a contactar-me per saber-ne més.

Joan Martí-Frasquier
Barcelona, gener 2017
Actualització: maig 2024