Moltes vegades m’he preguntat quin tipus de música composaria Johann-Sebastian Bach si visqués en l’actualitat i, si fos el cas, què escriuria per a un instrument tan versàtil com el saxòfon baríton. Faria obres influïdes per la música popular o, al contrari, experimentaria amb la rica paleta tímbrica d’aquest instrument? Com mai sabrem del cert la resposta a aquestes preguntes, vaig pensar que la millor manera de fer-nos una idea seria tocant la seva música junt a altres obres de corrents musicals actuals.
Fa uns 300 anys, entre 1717 i 1723, quan Bach era el director musical i compositor de la cort del príncep Leopold a Köthen (Alemanya), va escriure algunes de les seves obres instrumentals més representatives. Moltes d’elles segueixen sent referents avui dia pel seu avenç tècnic i evolució estilística, com ara les seves sis suites per a violoncel sol. Com a homenatge a aquesta música que m’ha acompanyat durant tants d’anys, vaig triar un moviment de cadascuna de les seves suites conservant l’estructura general així com la tonalitat i tessitura original, amb la intenció que el públic pogués apreciar les afinitats entre dos instruments tan aparentment diferents com el violoncel i el saxòfon baríton.
L’obra de Fernando Lerman, escrita entre 2001 i 2008, sorgí en un moment en què aquest saxofonista argentí es trobava estudiant precisament les Suites de Violoncel de Bach. Després d’escriure “Saxoneón”, es va proposar de completar una suite original per a saxòfon sol fent una mena de retrats musicals de diversos col·legues del seu entorn més proper, utilitzant aires i danses de la música tradicional argentina con una notable influència del tango i del jazz.
El 2018 vaig participar com a intèrpret al Taller de Composició i Experimentació Sonora del Festival Mixtur Barcelona, un dels festivals de música de nova creació més rellevants del país. En aquella edició vaig tenir l’oportunitat de treballar amb joves compositors de quasi tot el món i vaig estrenar algunes d’aquelles breus peces que van escriure per a saxòfon baríton. Posteriorment, vaig fer una selecció de les peces que em van semblar més interessants i vaig proposar als seus compositors (en ordre alfabètic: Isabel Benito, Florent Caron Darras, Hakki Cengiz Eren, Daniel Muñoz-Osorio i Demián Rudel) d’agrupar-les en una suite que duu el nom del festival.
Joan Martí-Frasquier
Barcelona, febrer 2022
