SUITE, Fernando Lerman

Repertoire

Foto de Buenos Aires (Argentina) d’Hiroshi Higuchi

La SUITE de Lerman és el resultat d’una molt bona combinació d’aires de la música popular argentina amb música moderna i la música clàssica francesa per a saxòfon. A més, funciona molt bé en concert.

El Compositor

FERNANDO LERMAN (Buenos Aires, Argentina, 1968) és un saxofonista i compositor molt actiu. Professor al Conservatorio Manuel de Falla i al Departament d’Arts Musicals i Sonores de la Universidad Nacional de las Artes, les seves obres han estat interpretades per tot el món. La seva producció comprèn des d’obres per a saxòfon sol fins a música per a orquestra simfònica, passant per diferents formacions de música de cambra.

Clica aquí per saber més sobre el compositor.

Detalls de l’obra

Edició: Descarrega-te-la aquí (https://fernandolerman.com.ar/catalogo-de-obras?start=40)
Durada: ca. 17:30
Àmbit (escrit): SIb2 – SOLb5 (SIb5, opcional)
TÈCNIQUES: Passatges ràpids, glissandi, precisió de picats, diversitat d’articulacions, canvis freqüents de tonalitats i armadures.
INTERPRETACIÓ: Possibilitat d’improvisar seguint uns acords, tocar amb molta energia expressiva, actitud escènica.

Escolta la meva versió:

Significat i estructura de la Suite de Lerman

Escrita entre 2001 i 2008, aquesta SUITE va sorgir com a conseqüència de diversos factors que es van donar en un moment en què el compositor es trobava estudiant les Suites per a Violoncel Sol de Johann-Sebastian Bach. Després d’una peça que va composar per al seu amic i gran saxofonista Jorge Retamoza, “Saxoneón”, va acabar escrivint una sèrie de retrats musicals de saxofonistes molt propers a ell: María Noel Luzardo, Hugo Pierre i Víctor Skorupski. L’última d’elles la va deixar com un autoretrat.

En cada moviment de la SUITE de Lerman es veu la influència de la música tradicional argentina amb l’ús de danses como el tango, el tango-canción, el candombe o la cueca norteña. També s’aprecien l’harmonia el frasseig de diferents estils del jazz, que el compositor coneix molt bé. Escrita originalment per a saxòfon, se percep un cert gust pel repertori clàssic francès per com tracta l’instrument tècnicament.

Encara que el mateix Lerman permet que els moviments puguin tocar-se separadament, sempre he tocat la SUITE completa en les ocasions en què m’ha demanat un repertori més “convencional”. Des del principi vaig tenir la impressió que aquesta combinació d’estils agradaria molt al públic (com així és) i que no necessàriament hauria de recórrer a Piazzolla si volia oferir una proposta de caràcter tradicional/modern. Amb l’autorització del compositor (una persona realment amable i molt oberta), vaig fer alguns canvis i afegits per personalitzar l’obra d’acord a les característiques del saxòfon baríton, com hauràs pogut escoltar una mica més amunt.

Et comento breument cada moviment de la SUITE de Lerman seguint l’ordre que proposa el compositor. He afegit també els enllaços a uns vídeos en què cada moviment és interpretat pel seu dedicat. A més, apareixen fragments de conversacions d’aquests músics amb Fernando Lerman. Mira’ls. Són molt interessants.

Saxoneón. M’agrada molt donar-li un aire relaxat a aquesta peça, com un introducció o preludi a la Suite, que és com jo sento el tema. Encara que té el caràcter expressiu i enèrgic d’un tango, també li veig quelcom de reflexiu. Mira aquí la versió de Jorge Retamoza.
Dulce charrúa. M’agrada el contrast entre els dos temes del moviment: un rítmic i àgil (sobre un pedal greu) i l’altre amb figures més llargues. Mira aquí la versió de María Noel Luzardo.
Gardeliana. És el moviment més emotiu de la Suite i està dedicat al seu mestre Hugo Pierre. El mateix tema requereix ser tocat amb molta expressivitat i llibertat interpretativa. La secció central l’ocupa un solo transcrit que és una autèntica meravella.
Fango (funk go). Aquest moviment té forma A-B-A, amb una primera i una última secció molt rítmiques (una mica més funk al principi i més tanguera a la reexposició) i una breu secció central molt expressiva. És un moviment molt brillant. Mira aquí la versió de Víctor Skorupski.
Yolleando. És el moviment més breu i ràpid de la SUITE. De caràcter rítmic i àgil, és exigent pels seus passatges ràpids, les seves articulacions i salts intervàl·lics molt grans. Mira aquí la versió de Fernando Lerman.