Extracte de “Makrokosmos” (1972) de George Crumb
Els últims anys, he treballat les partitures gràfiques tant amb alumnes del meu conservatori com de tallers externs. Aquesta pràctica és una introducció excel·lent a la música contemporània i una experiència musical molt atractiva i enriquidora.
LES PARTITURES GRÀFIQUES
Una partitura gràfica és la representació en text d’una obra en la que s’utilitzen elements extra-musicals enlloc (o a més) de les grafies convencionals.
Els elements extra-musicals emprats solen ser molt variats i poden ser traços, dibuixos, imatges, colors, símbols o qualsevol altre tipus de representació gràfica. La disposició d’aquests elements hauria de tenir la capacitat de suggerir una interpretació musical.
Una partitura gràfica es podria entendre com un punt de trobada entre la pintura i la música. Segons els seus grafismes i/o notacions, trobarem partitures que podrien ser quadres i quadres que funcionarien molt bé com partitures.
Malgrat que a l’Edat Mitjana trobem partitures amb detalls ornamentals molt bonics, no és fins a mitjans del segle XX que podem parlar pròpiament de partitures gràfiques. Van escriure obres en partitures gràfiques compositors tan reconeguts com John Cage, George Crumb, Györgi Ligeti o Karlheinz Stockhausen, entre molts altres.
LA POESIA GRÀFICA: ELS CAL·LIGRAMES
En l’àmbit de la literatura hi ha una tendència amb moltes analogies a una partitura gràfica, salvant les diferències entre ambdues arts: els cal·ligrames. Un cal·ligrama és un poema visual, un poema per llegir i mirar. És a dir, a més del seu sentit literari també té una finalitat estètica.
Les paraules es disposen creant una imatge relacionada amb el poema, sense haver de seguir obligatòriament l’ordre lineal dels poemes tradicionals. Les paraules es poden distribuir de manera estratègica o utilitzar una escriptura específica per reforçar el sentit del poema.
Encara que al període hel·lenístic de l’antiga Grècia trobem poemes visualment molt bonics, no es considera com a tal fins el període de les avantguardes i dels moviments literaris experimentals de principis del segle XX. Guillaume Apollinaire va ser qui li va donar el nom de cal·ligrama (en francès, calligramme) que significa “escriptura bonica”.
INTERPRETACIÓ D’UNA PARTITURA GRÀFICA
Òbviament, la seva interpretació requereix una preparació prèvia, igual que qualsevol altre tipus de partitura.
En les obres de música contemporània amb tècniques ampliades, el/la compositor(a) sol explicar el significat de les notacions utilitzades. Passa el mateix amb partitures amb un nombre molt elevat, o en la seva totalitat, de signes i grafies extra-musicals en una partitura gràfica. De la mateixa manera, el compositor també pot optar per no indicar absolutament res i deixar-ho a la lliure interpretació del músic.
Depenent del grau de precisió de les indicacions, la interpretació d’una partitura gràfica normalment mai serà exactament igual. Cada intèrpret pot arribar a tocar una mateixa partitura de manera totalment diferent a un(a) altre/-a. És més, rarament un mateix músic repetirà exactament la mateixa interpretació.
Això és degut a que les partitures gràfiques permeten usar la imaginació i els recursos propis de cada intèrpret. Estem treballant, doncs, un tipus d’improvisació? Jo penso que sí. Les partitures gràfiques haurien de fomentar la capacitat per expressar les emocions i idees musicals d’una manera molt subjectiva i en un moment determinat.
En el meu comentari de QUASI UNO SPECCHIO (2020) d’Isabel Benito Gutiérrez (1981), et parlava de les partitures gràfiques. Llegeix-lo aquí.
TRAÇSONOLOGY
TRAÇSONOLOGY és un exemple molt il·lustratiu de tot això que t’estic explicant. Aquest és el títol d’un disc del segell valencià Liquen Records (LRCD016, 2020). Conté nou composicions, realitzades per quinze compositors, improvisadors i artistes sonors diferents, sobre una mateixa partitura gràfica. El seu autor és l’especialista en música electrònica i vídeo-creació Adolf Murillo Ribes.
El so ve nu, despullat de qualsevol tipus de connotació. És, doncs, en el procés de vestir-lo on es carrega de significat. Per això, és important que aquest siga el principi i punt d’arrencada de la creació musical. Un espai per a imaginar, per a sorprendre’ns al costat de i amb els altres, per a establir connexions i obrir-se a la trobada creativa (…). La grafia contemporània reclama al creador un acte de valentia. És una espècie de cartografia no resolta que l’artista ha de tornar a transitar (…). (Adolf Murillo, 2020)
Llegeix més aquí sobre el disc i escolta’l a Spotify:
—
Has trobat aquest post interessant? Subscriu-te a la meva newsletter per rebre altres articles sobre el saxòfon baríton i la música contemporània.
Joan Martí-Frasquier
Barcelona, març 2025
