El dijous 4 de març de 2021 es van complir 5 anys del traspàs d’Eric Devallon (1964-2016). Alberto Mielgo, un saxofonista basc, antic alumne d’Eric Devallon a Musikene (Donostia), va organitzar un emotiu homenatge reunint els vídeos de diferents saxofonistes de l’entorn de Devallon. El mateix Mielgo va arranjar per a quartet de saxòfons una de les “Diez Melodías Vascas”, l'”Amorosa”, del compositor Jesús Guridi.
Mireu el vídeo aquí:
Eric Devallon era una d’aquestes persones que et marquen tant en el pla musical com en l’humà. Prova d’aquesta influència s’aprecia no sols en el nombre de participants del vídeo (un total de 49, que segurament haguessin pogut ser-ne més) sinó també en el gran nombre de col·legues i saxofonistes que el van seguir durant la seva carrera artística com a baritonista del quartet Diastema i d’estudiants tant a Musikene com al CRR Bayonne (França) i als nombrosos cursos de saxòfon a França i a l’Estat espanyol.
Vaig escoltar per primer cop el quartet Diastema al XI Congrés Mundial del Saxòfon a València (setembre de 1997) i em vaig quedar impressionat per la seva gran homogeneïtat sonora i interpretativa. L’estiu de 1998, en un curs d’estiu amb Christophe Bois a Amposta (Tarragona), vaig descobrir dos discs d’aquell quartet que van ser reveladors: “Saxophone Classics” (les seves intervencions al 2n moviment del quintet de Beethoven encara m’emocionen avui dia) i “French Saxophone Quartets” (aquells solos del començament del Pierné o al 2n moviment del Desenclos són senzillament excel·lents). A més d’escoltar el que per a mi en certa manera era (i encara segueix éssent) la “perfecció” en un quartet de saxòfons, se’m va grabar per sempre més aquell so de saxòfon baríton tan compacte, l’amplitud dels seus aguts i la suavitat dels seus greus, aquella precisió de les articulacions, la seva riquesa tímbrica i la seve energia interpretativa. En aquells discs vaig entendre el rol del baríton en un quartet i, avui dia, no ho veig de cap altra manera.
Vaig tenir la sort d’apropar-me a Eric a través dels Rencontres Internationales autour du Saxophone Baryton que es van celebrar a Ambazac (França) entre 2008 i 2011. Formant part de l’organització d’aquell esdeveniment a les dues últimes edicions va ser un regal per a mi, no sols pels bon moments compartits sino també perquè em va permetre conèixer el seu costat més humà: el seu gran sentit de l’humor, el seu caràcter tan fort i el seu sentit de la lleialtat.
Penso en ell cada cop que toco “Trois Rêves en Musique”, aquella impressionant obra que José Luis Campana va escriure per ell i que, malauradament, mai va poder estrenar degut a la seva greu malaltia.
Merci beaucoup par tout, Eric. Ça a été un plaisir!
