Miquel Pardo-Llungarriu

MIQUEL PARDO-LLUNGARRIU (Barcelona 1959) és un músic (compositor, pianista), musicòleg i filòsof, titulat Superior en Composició, Llenguatge musical i Musicologia i Doctor Cum Laude en Filosofia per la Universitat de Barcelona, amb una tesi doctoral sobre estètica musical fenomenològica.

Membre de l’Associació Catalana de Compositors des de 1996, és autor d’unes cent obres per a piano solista, orgue, guitarra, cant, música de cambra, banda simfònica, cobla i orquestra simfònica. Ha rebut diversos premis de composició en l’àmbit nacional i internacional i algunes de les seves obres estan publicades a les editorials musicals Clivis, Dínsic, Periferia i Tritò.

Des del 1992 és professor titular d’Harmonia i Matèries Teòriques al Conservatori Professional Municipal de Música de Sabadell, on va ocupar posteriorment el càrrec de director. A més, durant tres temporades (1998-2001) va exercir de crític musical per a la Revista Musical Catalana.

Llegiu més a www.miquelpardo.accompositors.com

Detalls de PIERROT I ARLEQUÍ

Contacteu amb el compositor (mpardollungarriu@hotmail.com) per adquirir-la. 8 pàgines. Durada: ca. 10:00. Neoclàssic.

Nivell: ALT. Àmbit (escrit): LA2 – DO#6

Elements tècnics: Control de la respiració (frases llargues). Varietat d’articulacions. Slaps. Molts passatges ràpids. Registre sobreagut. Control dels multifònics (sons plens i per separat). Rítmica exigent. Flatterzungue. Bisbigliandi. Vibratos i oscil·lacions de so. Sorolls de claus. Smorzando i sons d’aire.

Elements interpretatius: Tocar amb molta expressivitat a les seccions líriques. Tocar amb destresa i agilitat a la secció ràpida. Controlar bé els canvis de rítmica i de tempo dins l’obra, conservant la continuïtat del fraseig. Integració dels multifònics com a element harmònic-tonal de l’obra.

Mireu el vídeo:

Comentari de PIERROT I ARLEQUÍ

Tal i com MIQUEL PARDO-LLUNGARRIU m’explicava en les sessions de treball prèvies a l’estrena, a PIERROT I ARLEQUÍ era la primera vegada que escrivia per a saxòfon baríton a solo, malgrat que ell ja havia utilitzat aquest instrument en altres obres del seu catàleg. El timbre, la ductilitat dels diferents registres, la riquesa de matisos sonors (articulacions, emissió del so, harmònics, multifònics) i el potencial d’expressivitat van ser els aspectes de l’instrument que més el van atreure a l’hora d’escriure aquesta obra.

El mateix compositor diu:

Totes les meves obres neixen d’una inquietud interior, d’un desig d’aventura i exploració del territori sonor que m’ofereixen els instruments. Penso que aquesta obra és un clar exemple d’aquesta intenció, amb el repte afegit de ser una obra a solo. Buscava comunicar sentiments i pensaments musicals, humor, ironia, etc., a través de dos personatges entranyables de la commedia dell’arte: Pierrot i Arlequí.

PIERROT I ARLEQUÍ va ser un encàrrec de l’Associació Catalana de Compositors per al concert que vaig fer dins la temporada Música d’Avui 2016, que aquesta entitat organitza a Barcelona. L’estrena va tenir lloc el dia 20 d’octubre de 2016.

Els seus dos moviments descriuen perfectament el caràcter dels dos pallassos (personatges inevitablement associats a l’instrument): per un costat Pierrot, el pallasso trist, melangiós i enamorat de la lluna, i per l’altre Arlequí, astut, rondinaire i busca-raons.

El tema principal del primer moviment té un aire lànguid que esdevé dramàtic en el seu clímax. Al desenvolupament apareixen diferents motius en figuracions ràpides, alguns dels quals estan escrits en compassos d’amalgama i ritmes complexos, que donen certa agitació. Malgrat això, el caràcter general del moviment és melòdic i melangiós.

Al segon moviment predomina el caràcter rítmic i amb una gran diversitat d’articulacions, amb una cadència desafiadora just abans de la secció final. El moviment acaba d’una manera brillant.

L’escriptura de l’obra és convencional, amb fragments en el registre sobreagut i utilitza alguns recursos de la música contemporània enunciats anteriorment. En la meva opinió, el recurs més destacat és l’ús dels multifònics, que actuen com una veritable polifonia molt ben integrada en el discurs predominantment melòdic de l’obra.

PIERROT I ARLEQUÍ demana un alt domini tècnic de l’instrument, és exigent en el pla interpretatiu (propi d’un grau superior) i, a més, és una obra que queda molt bé en concert.

Us animo a que la treballeu i no dubteu a contactar-me si voleu conèixer més detalls de PIERROT I ARLEQUÍ de Miquel Pardo-Llungarriu.

>> Us ha agradat aquest post? Podeu compartir-lo lliurement a les vostres xarxes i amb els vostres col·legues. De passada, animeu-los també a subscriure’s al meu butlletí. Hi seran benvinguts!