Alain Margoni

El poc que he trobat a diverses pàgines d’internet sobre ALAIN MARGONI (n. 1934) diuen que es un compositor, director d’orquestra, professor, pianista, musicòleg, conferenciant i assagista francès. Un músic polivalent (o multicolor, como li agrada definir-se a ell mateix) que considera que la pràctica de diverses disciplines és un signe de vitalitat, de coratge i de mentalitat oberta.

Compositor abans que res, va ser alumne de Tony Aubin i d’Olivier Messiaen. El 1959 va guanyar el prestigiós Prix de Rome (que el va dur a residir a la capital italiana entre 1960-1963) amb la cantata “Dans les Jardins d’Armide”. La seva producció compta amb més de 80 obres de diversos gèneres. Com a director d’orquestra, va dirigir la Comédie-Française (1966-1973-1974) i va ser professor d’anàlisi musical al Conservatorio Nacional Superior de Música de París a partir de 1973.

La SONATE per a saxòfon baríton i piano va ser estrenada al 5è Congrés Mundial del Saxòfon celebrat a Londres (Regne Unit) el 1976 per Jean Ledieu (a qui està dedicada… per cert, us sona d’altres obres, el seu nom?) al saxòfon i el mateix Alain Margoni al piano.

Detalls de la SONATE per a Saxòfon Baríton i Piano

Gérard Billaudot Editeur, París (F). 5 pàgines. Durada: ca. 8:30. Neoclàssic.

Nivell de dificultat: MOLT ALT. Àmbit (escrit): LA2 – LA6

Elements tècnics: Passatges molt ràpids. Precisió i velocitat en el picat. Diversitat d’articulacions. Registre sobreagut extrem. Multifònics. Flatterzunge. Afinació i qualitat del so en tots els registres. Bon control de la respiració (frases molt llargues).

Elements interpretatius: Tocar amb soltesa i molta energia en la secció ràpida. Cadència molt demostrativa. Canvis de tempo sobtats. Tocar amb expressivitat a les seccions lentes. Conjunció amb el piano.

Comentari personal de la SONATE

Com he anat comentant en articles anteriors (llegiu Garland Anderson i Jeanine Rueff) quant a conèixer el repertori original per a saxòfon baríton i piano, la SONATE d’Alain Margoni és un magnífic exemple d’obra que s’hauria de conèixer i interpretar-se amb més freqüència, tant a dins com fora dels conservatoris. En el pla pedagògic, no tinc res en contra de tocar transcripcions d’obres escrites per a altres instruments com el violoncel, el fagot, el clarinet baix, etc., però no em cansaré de proposar que ens hem d’esforçar en difondre les bones obres originals del nostre repertori. Si no ho fem nosaltres, els mateixos saxofonistes, qui ho farà si no?

D’un nivell de dificultat (molt) alt, la SONATE seria una obra ideal per a un final de grau superior o de màster per a un estudiant que volgués tocar una obra consistent del repertori para saxòfon baríton i piano. És una obra molt exigent tècnicament per a l’instrument, així com en el treball de la música de cambra, i molt interessant de tocar en un concert.

La sonata d’Alain Margoni està escrita en un sol moviment amb tres seccions diferents que es toquen sense interrupció: un Allegro d’un marcat caràcter rítmic, una cadència molt demostrativa per al baritonista i una secció final calmada i colorista.

  1. RITMICO: El saxòfon baríton enceta la SONATE amb un tema enèrgic i rítmic que combina semicorxeres i corxeres en diferents grups rítmics (compte!, no confongueu els grups de 3 corxeres amb tresets ni els de 5 semicorxeres amb quintets: la pulsació és sempre de corxera igual a corxera i ha de ser sempre molt sòlida). Uns compassos més tard, el piano entra també amb aquest mateix tema i comença un desenvolupament del mateix mitjançant el diàleg entre ambdós instruments. Hi ha diversos passatges en semicorxeres a l’uníson a un tempo molt alt que dóna una mica de vertigen (jo penso que es pot baixar tranquil·lament la velocitat del metrònom sense que es perdi el caràcter de la música).
  2. CADENZA: Apareix el mateix tema amb més variants rítmiques que a la secció anterior, amb grups més variats de número de semicorxeres i corxeres, canvis de tempo, passatges ràpids en picat (es podria utilitzar també el doble picat en alguns d’ells), etc. A part de mostrar les destreses de l’intèrpret en l’àmbit tècnic de l’instrument, aquest cadència requereix també intuïció musical i una bona presència escènica.
  3. FINAL: Aquesta és la secció més flexible i especulativa tímbricament i rítmica de la SONATE, contrastant amb la verticalitat de la primera secció. Malgrat això, igualment serà necessari un bon treball de la conjunció entre el saxòfon baríton i el piano, però al final de la sonata es poden crear més espais. El tempo és bastant lent, encara que hi ha motius breus i ràpids en accellerando i ritardando, grups irregulars de notes i altres grupets que trenquen l’estatisme general de la secció. En aquesta secció apareixen multifònics (ben trobats) i alguns passatges delicats al registre sobreagut (extrem, just al final del moviment) que exigeixen un bon control per part del saxofonista.

Us animo a que la treballeu i no dubteu a contactar-me si voleu saber més detalls sobre la SONATE d’Alain Margoni.