Jeanine Rueff

JEANINE RUEFF (1922 – 1999) va estudiar al Conservatori Nacional Superior de Música de París, on va obtenir primers premis d’harmonia, fuga i contrapunt, composició i història de la música. La seva època d’estudiant va culminar el 1948 amb el prestigiós Prix de Rome.

El 1950, encara al Conservatori de París, va ser nomenada acompanyant de l’aula de clarinet d’Ulysse Delécluse i de l’aula de saxòfon de Marcel Mule. El 1960 va ser nomenada professora de solfeig per a cantants i el 1971 d’harmonia, plaça que ocupa fins el 1988. Amb ella van estudiar molts dels directors i professors de conservatoris superiors i regionals i també d’universitats d’avui dia.

La seva producció inclou un Concert per a Clarinet i un Concertino per a Saxòfon, un Trio per a oboè, clarinet i fagot, el Concert en Quatuor per a Saxòfons, Dialogues per a viola i piano, una òpera de cambra, una Sinfonietta, un conjunt de Variazioni per a clarinet, un Diptyque per a flauta, una Sonata per a saxòfon sol i, evidentment, nombroses obres pedagògiques.

Detalls de TROIS POUR DEUX

Editions Combre, París (F). 8 pàgines. Durada: ca. 8:30. Neoclàssic.

Nivell de dificultat: MIG-ALT. Àmbit (escrit): LA2 – SOL5

Elements tècnics: Alguns passatges molt ràpids. Precisió en el picat i articulacions. Diversitat d’articulacions. Afinació dels registres mitjà i agut. Multifònics.

Elements interpretatius: Tocar amb expressivitat en les seccions lentes. Tocar amb destresa i agilitat als moviments ràpids. Conjunció amb el piano.

Comentari personal de TROIS POUR DEUX

Com ja vaig comentar en un post anterior a propòsit del repertori original per a saxòfon baríton i piano, TROIS POUR DEUX seria un altre bon exemple d’obra que s’hauria de conèixer i interpretar-se amb més freqüència. Amb això no vull dir que m’oposi a la pràctica de tocar transcripcions d’obres per a altres instruments de la mateixa tessitura que la del baríton, com el violoncel, el fagot, el clarinet baix, etc. (això donaria per a un post específic, que no descarto fer-lo en un futur), però havent obres originals de qualitat més que acceptable, penso que entre tots hauríem d’esforçar-nos a descobrir-les i difondre-les. Si no ho fem els mateixos saxofonistes, qui ho farà per nosaltres?

D’un nivell de dificultat mitjà-alt, TROIS POUR DEUX la podria treballar un perfil d’estudiant de grau professional de saxòfon amb prou experiència amb el baríton que volgués preparar una prova d’accés al grau superior o, si no, algun(a) saxofonista de grau superior que volgués conèixer repertori per a baríton i piano. A més de ser una bona obra d’estudi per implementar detalls tècnics de l’instrument, aquesta obra funciona molt be en concert, pel qual la motivació seria doble.

En general, a TROIS POUR DEUX trobem elements musicals d’altres obres per a saxòfon de la mateixa compositora (Chanson et Passepied, Concertino, etc.) on apareixen fórmules rítmiques de certa complexitat (no sempre fàcils de conjuntar amb el piano, dit de passada), varietat d’articulacions i passatges ràpids que donen a les seccions i moviments ràpids un caràcter vivaç, gairebé juganer. En les seccions i moviments lents escoltem melodies evocadores amb alguns intervals que no són sempre fàcils de tocar si no és con una bona columna d’aire.

  1. ALLEGRO CON FUOCO (185 compassos; ca. 3:30): El moviment comença amb un breu motiu de tres corxeres molt enèrgic (accentuat i fort) en diàleg entre el piano i el baríton que es va desenvolupant fins que apareix un altre tema contrastant (en p, més variat en articulacions i amb figures més ràpides) més juganer i posteriorment un tercer més melòdic i igualment ràpid. Aquests temes aniran apareixent al llarg de tot el moviment, que conclou amb el tema rítmic inicial. En aquest moviment trobem fórmules rítmiques i compassos d’amalgama que donen una certa complexitat a la conjunció entre els instruments però que resulten interessants pel treball musical, especialment en la diversitat d’articulacions.
  2. ASSEZ LENT ET EXPRESSIF (78 compassos; ca. 3:30): Aquest moviment líric i evocador en forma A-B-A requereix un bon control de la columna d’aire que meni a tocar pp en els registres greu i agut amb un so ample i afinant be els registres agut i greu. En la secció central, amb tresets de semicorxeres lligades al baríton, el piano té més protagonisme.
  3. RAPIDE (121 compassos; ca. 2:00): El principi recorda molt el primer motiu del primer moviment (les tres corxeres que generen el primer tema) encara que el compàs aquí és en 6/8. A la secció central apareixen valors més llargs que donen una mica de calma i s’hi inclouen tres multifònics (un element de la música contemporània que sorprèn en la música de Rueff) les digitacions dels quals s’haurien que verificar (jo tinc les meves pròpies digitacions que s’aproximen més o menys als acords escrits). Torna el tema de corxeres que evolucionen a semicorxeres a mesura que s’arriba al final per acabar l’obra d’una manera molt brillant i resolutiva.

La conjunció entre el saxòfon baríton i el piano no és gaire evident al primer moment, però a poc a poc es van trobant fàcilment punts de referència i, al final, aquesta obra acaba resultant molt bé per al públic. TROIS POUR DEUX va ser escrita per (i dedicada) a Jean i Odile Ledieu i ells mateixos la van estrenada al 7è Congrés Mundial del Saxòfon a Nuremberg (Alemanya) el 1982. El saxofonista Jean Ledieu va fer l’adaptació a alt de la part original de baríton.

Si vols saber més detalls sobre la TROIS POUR DEUX, no dubtis a contactarme.