Detalls de A CHILLIDA

Contacteu amb la compositora per adquirir-la (mercecapdevila3@gmail.com) 10 pàgines. Durada: 16:10 (aprox.). Electrònica fixa i modulació del saxòfon baríton en temps real amb SPX90 II. Música contemporània experimental.

Nivell MITJÀ-DIFÍCIL. Àmbit (escrit): LA2-FA6 (o el més agut possible)

Elements tècnics: Registre sobreagut. Varietat d’articulacions. Slaps. Soroll de claus. Flatter. Portamenti i glissandi. Sons d’aire. Sons de trompeta. Growl. Multifònics i harmònics naturals.

Interpretació: Tocar amb molta energia. Guardar bé la pulsació (comptar bé els silencis i els valors llargs) per anar sincronitzat amb l’electrònica fixa (es pot utilitzar cronòmetre).

Mercè Capdevila

MERCÈ CAPDEVILA començà els estudis musicals a l’Acadèmia Marshall i els va acabar al Conservatori Municipal de Música de Barcelona. Simultàniament estudià Arts Plàstiques a l’Escola Municipal “Massana” (Barcelona) i a la Kunsthand Werk Schule de Pforzheim (Alemanya) amb el professor Edward Mosny. Posteriorment va treballar la música electroacústica amb el professor Gabriel Brncic al Laboratori Phonos de Barcelona i assisteix a cursos de composició amb Luigi Nono, Josep Maria Mestres-Quadreny, Corian Aharionan, Joan Guinjoan, Carmelo Bernaola i Luis de Pablo.

Les seves obres han estat interpretades en Centres Musicals d´Europa, Canadà i América. Ha rebut diversos encàrrecs de l´Associació Catalana de Compositors (Barcelona) i del Ministeri de Cultura (Madrid). Treballà durant un any (1993-94) en els estudis d´Aaron Copland School of Music de la Universitat de New York a Queens College com a compositora convidada.

Té dos discs monogràfics de les seves obres i altres obres enregistrades en discs col·lectius. Obres a Radio Nacional, Catalunya Música, Radio França, Kolomna’s Radio Station, Moscow’s Radio, St Petersburg’s Radio Station, Radio Nueva-3.

Va ser membre del Patronat Phonos. És membre de l’Associació Catalana de Compositors i membre fundador de l’Associació de Música Electroacústica d’Espanya.

Llegiu més al web de la compositora.

Comentari de A CHILLIDA

Podeu escoltar aquesta obra al meu disc MADE IN BCN

Vaig descobrir A CHILLIDA gràcies al Josep Maria Aparicio, un saxofonista resident a Barcelona des dels anys 80 que va donar un impuls molt gran al repertori de música de nova creació per a aquest instrument a Catalunya. I una de les obres que va promoure va ser precisament aquesta, la compositora de la qual sempre ha estat a l’avantguarda de la creació musical del país.

Sempre he pensat que A CHILLIDA és una obra molt plàstica degut als seus silencis (que creen un espai temporal obert a l’imaginari del públic) i a la riquesa tímbrica que s’explota a través de la modulació del so de l’instrument i també de la part de l’electrònica. Aquesta és la raó principal per la qual intento programar aquesta obra en concert sempre que en tinc l’ocasió.

La qualitat musical de l’obra, la bona relació personal amb la compositora i, especialment, l’admiració que sento per la tasca que en el seu temps va fer el Josep Maria Aparicio envers el saxòfon contemporani, feien inevitable que acabés enregistrant A CHILLIDA al meu disc MADE IN BCN. En aquesta ocasió no vam utilitzar el modulador de so per al qual estava escrita originalment, el SPX 90 II, sinó que el Joan Bagés va crear, amb la supervisió de la Mercè, un patch basat en els paràmetres originals d’aquell enginy dels anys ’90, que ha canviat sensiblement la tímbrica de l’obra en aquesta nova versió.

Us deixo a continuació un comentari molt il·lustratiu sobre A CHILLIDA, fet per la mateixa compositora. Si voleu saber més sobre aquesta obra, no dubteu a consultar-me.

L’obra és un simple suport per a la meditació. Un artifici per fixar l’atenció, per estabilitzar o excitar la ment. Em va interessar en la seva creació la relació de la massa (escoltat des de lluny) i l’espai (escoltat des de prop):

  • L’espai és revisitable (es pot tornar a un lloc on ja hem anat), pel que en l’espai poden existir diversos cicles; però el temps no és revisitable (no es pot tornar a un instant ja viscut), així doncs no existeixen veritables cicles si no trànsits o camins irreversibles, impregnats de bifurcacions.
  • El pèndul i l’acció com a símbol, en l’obra, no estan mai en el precís instant on es pensa que haurien de ser… però gairebé.

La contemplació de les obres de l’escultor Eduardo Chillida en el seu conjunt em van fer pensar que totes les seves obres es poden mirar, observar i/o sentir de maneres diferents segons el lloc des d’on es miren els espais i que les línies o corbes canvien de significat. [D’aquesta manera] vaig imaginar com podria ser una música on els espais, línies, blocs o corbes canviessin en variats significats i intentant posar en relleu el buit dins la forma, el sentit arcaic del material i un cert sentit d’allò monumental.

Així doncs, vaig escollir el saxo baríton per les seves qualitats tímbriques, pel seu gruix, per la seva ductilitat i que, modulat en temps real (per donar així noves respostes tant a l’instrumentista com al públic) i simultàniament amb el so electrònic, em permetria un material directe, com en brut, FORJANT per compressió acords tancats i complexos on ja no fos possible analitzar ni les seves alçades o freqüències ni les característiques dels seus moviments ni del seu estatisme.

Forjar és el procediment de conformació de metalls que consisteix en variar la forma d’una peça metàl·lica per compressió, en calent, entre dues superfícies dures, una fixa i l’altra mòbil. La forja modifica l’estructura del metall deformant-la i fraccionant-la en cristalls.

La partitura de A CHILLIDA està constituïda per 5 blocs (o moviments) que representen 5 Forges, els focs respectius de les quals creen la música de l’obra, però que, com una obra que podria tenir 5 blocs diferenciats, formen part d’un mateix.

Es podria dir que no existeixen ritmes si no sols pulsació, una pulsació que ens porta a percebre un cert sentit d’allò arcaic. Cada pulsació o acord no desitja ser absolutament sincrònic ni exacte, donant així un material irregular como ara el formigó, el ferro o la pedra, veient-los des de molt prop. Aquests acords contenen un buit o espai en cadascun d’ells, apreciant també així la seva forma interior i que per les seves diversitats, creen volums, tremolors i masses.

Els silencis que separen un acord d’un altre són llargs però quasi regulars, però el fet que els acords tinguin dinàmiques diferents fa canviar la percepció i els significats dels silencis, allargant-los o escurçant-los. Aquests fan canviar tota percepció: els silencis són material-espai-buit de significats diferents i que igual que cada so, té més espai que matèria.

Mercè Capdevila