En aquest article us parlaré de la importància que està tenint per a mi tocar amb un set-up personalitzat i d’haver participat en el seu procés de construcció i millora. Tot això, gràcies a Jorge Marqués, de Saxo Boquillas.

Vaig conèixer a Jordi (Jorge Marqués) de casualitat. Recordo unos posts que va publicar a Facebook a principis de 2016, en els que explicava com anava a elaborar una bec clàssic per a baríton a partir d’uns models convencionals que jo coneixia bé. Això va despertar en mi molta curiositat, ja que en aquell moment no em sentia molt a gust amb els que utilitzava perquè no acabava de trobar la llibertat i les prestacions tècniques que jo buscava. Vaig pensar que si aquell experiment seu donava bon resultat, li exposaria les meves inquietuds a veure si podríem trobar una solució a allò que buscava.

Finalment, aquell projecte no es va poder acabar i vam començar amb el meu. El meu objectiu era molt clar: necessitava un bec capaç de tocar un repertori que requereix una gran flexibilitat en les dinàmiques, una amplia paleta de colores del so, una gran precisió en l’articulació i les emissions, homogeneïtat de registres, bona afinació, projecció, etc. Els becs clàssics no em permetien arribar tot el lluny que jo volia i els de jazz no els podia controlar. Estava buscant potser el “bec perfecte”?

Els becs

La forma de les diferents parts d’un bec condiciona la qualitat dels paràmetres del so de l’instrument (timbre, articulació, etc.) d’una manera molt determinada. Deu ser aquesta la raó de la varietat de models que disposen les grans marques de becs. En l’àmbit del jazz, hi ha constructors especialitzats en becs i “refacers”, professionals que adapten les prestacions d’un bec a petició del músic… un sector del que se’n parla (i/o es coneix) poc en l’àmbit de la música clàssica. I he de dir, per cert, que Jordi es va encarregar de donar vida de nou als meus vells becs d’alt, tenor i baríton que encara conservava.

Tornant al projecte del meu nou bec, es tractava de reunir en una sola les millors característiques dels meus preferits de clàssica i de jazz. Després d’unes setmanes ja estava provant tres prototips de formes molt semblants però de prestacions molt diferents. Segons em va dir Jordi, va fer combinacions amb el volum de la càmera d’una i les mesures de la punta de l’altra, amb lleugeres modificacions en cadascun d’ells per a veure quins aspectes del so canviaven.

Durant les nombroses sessions de proves i retocs, abans d’arribar al meu bec actual de baríton, es van quedar pel camí altres prototips alguns dels quals els vam modificar posteriorment per aconseguir sensacions i maneres de tocar diferents basades en la meva experiència com a intèrpret de música de cambra. D’aquí sortirà la línia de becs per a baríton de la futura marca i de la que estic encantat d’haver participat en la seva elaboració.

Contestant la pregunta que tancava el títol anterior, segons Jordi, el “bec perfecte” no existeix: sempre hi ha algun paràmetre que, buscant la seva millora, acaba perjudicant a un altre. És una qüestió d’equilibri entre els diferents paràmetres d’un bec a gust de l’intèrpret el que ens fa pensar en aquesta “perfecció”.

Els tudells

Jordi és una persona molt activa i amb unes ganes il·limitades d’experimentar i d’ampliar els seus coneixements. Durant la finalització de les proves amb els becs de baríton ja em parlava de les propietats físiques de la fibra de carboni i de que segur que podrien tenir una incidència positiva molt notable en els instruments.

Imagino que construir un saxòfon sencer de fibra de carboni ha de ser una inversió caríssima per la seva enorme complexitat. Tots sabem, però, que una part fonamental en la producció del so de l’instrument és el tudell. Com que el tudell de baríton no té cap mecanisme especial ni forat de registre al seu tub, Jordi va pensar que una bona opció seria començar pel d’aquest instrument i jo no em vaig poder negar a participar un cop més en els seus experiments.

Unes setmanes després d’haver-li deixat el mi tudell de reserva vaig provar el seu primer prototip de fibra de carboni i la veritat és que de seguida em vaig quedar gratament sorprès en comprovar les seves prestacions en comparació a les del meu estimat tudell banyat en or. Havia doncs diferències? Sí. Unes quantes:

  • Em va agradar més del tudell de fibra de carboni: l’enorme precisió en els atacs i l’agilitat en el picat, l’estabilitat del so tocant extremadament fort i piano, l’homogeneïtat en els registres
  • Empat entre ambdós tudells: l’estabilitat en l’afinació
  • Em va agradar menys del tudell de fibra de carboni: l’espectre sonor amb menys riquesa tímbrica (harmònics) degut al pes específic de la fibra de carboni, lleugerament inferior al del llautó o metalls com l’or i l’argent

Després d’haver provat més tard els seus tudells de saxòfon alt (Jordi porta un temps treballant també en els de soprano i tenor), tinc les mateixes sensacions que amb el del baríton, encara que potser el d’alt té més bon resultat tímbricament.

Sembla ser que el “tudell perfecte” tampoc existeix, però personalment prefereixo les millores de les prestacions del de fibra de carboni (precisió, agilitat, estabilitat i homogeneïtat del so), qualitats molt exigides en aquest instrumento, especialment en música de conjunts i de cambra. Segons Jordi, les qüestions tímbriques es poden compensar amb un bec adequat o retocant lleugerament el seu bafle.

Les abraçadores

Posteriorment, quan Jordi ja tenia avançats els tudells dels altres saxòfons (després de resoldre les dificultats que implica situar exactament el forat de registre de la clau d’octava, tenint en compte l’angle del tudell i altres paràmetres del cos de cada instrument), es va fixar en la meva abraçadora i em va explicar la seva curiosa teoria segons la qual el bec “perfecte” de saxòfon hauria d’integrar una membrana que vibrés de la mateixa manera que una canya convencional.

Com que aquest producte seria molt difícil de construir, seria més senzill buscar les millores en l’ensamblatge de la canya amb el bec: l’abraçadora. Per això, servint-se de las característiques de la fibra de carboni, va crear una abraçadora que ajustés perfectament la canya al bec, de manera que no es perdés cap vibració en la producció del so. Així, les seves abraçadores es basen en les mesures del cos del bec i del gruix de la canya, afegint al sistema generador de la vibració la mínima massa possible (la fibra de carboni és un material molt resistent però a la vegada molt lleuger).

Després de comparar-la amb diferents models d’abraçadores de baríton i alt (i escoltant les diferències entre algunes de clarinet), en general em va agradar la facilitat amb què et permeten tocar les abraçadores del Jordi: gran precisió en les emissions i el picat, homogeneïtat dels registres, la projecció del so i l’espectre sonor que genera.

Per a mi, l’únic inconvenient és haver de tenir una abraçadora per a cada combinació de bec i canya, ja que només té una fixació (no es pot apretar ni afluixar) que ve determinada per les mesures dels becs i de les canyes. Si el PVP de l’abraçadora no és molt elevat, potser et permetrà tenir diversos models a un preu similar al d’una convencional de gamma alta.

Conclusions

Personalment, com a intèrpret, l’experiència d’haver participat en el procés de creació i de veure l’evolució d’aquests productes (els becs, tudells i abraçadores, especialment de saxòfon baríton) des del minut zero, fruit d’una col·laboració molt estreta amb el constructor, ha estat impagable: ¿us imagineu la sort de tenir el taller de Jordi a 30 km de casa meva i no en un altre continent?

No existeix el material ni el producte “perfecte” senzillament perquè cada músic toquem d’una manera diferent, amb idees artístiques pròpies i amb una sensibilitat personal. En tot cas, el concepte de “perfecció” seria més aviat una qüestió personal que universal, encara que és veritat que hi ha estudis rigorosos sobre les propietats físiques d’alguns materials que aplicats a la construcció dels instruments faciliten la producció de determinats aspectes tècnics.

De vegades, val la pena sortir de la nostra rutina o zona de confort per descobrir altres opcions en les nostres vides i en l’art. En el meu cas, de no haver tingut aquesta inquietud, segurament mai hagués conegut al Jordi (i potser ell, per la seva part, mai s’hagués interessat en crear i millorar els seus productes) ni jo ara tindria el set-up amb el què em sento tan a gust tocant.

Us recomano que seguiu els treballs del Jordi al seu perfil i la seva pàgina de Facebook: us sorprendran. No dubteu a contactar amb ell: és un excel·lent professional i una gran persona.