Un dels reptes més grans d’aquesta obra és tocar al límit de les dinàmiques del saxòfon i els continus contrastos de caràcter, recurs que incrementa la seva exigència interpretativa

ENRIC RIU (Barcelona, 1968) compagina la vessant de professor de música amb les de divulgador i compositor, essent les seves obres estrenades i interpretades a diferents països d’Europa i Amèrica. La seva producció comprèn diversos gèneres musicals que van des d’obres a solo fins obres orquestrals. En els últims anys ha desenvolupat el concepte de “co-creació musical”.

Per a més informació sobre el compositor, llegiu aquí 

Detalls de l’obra

Contacteu el compositor (enricriu@yahoo.es) per adquirir-la. 5 pàgines. Durada: 4:00 aprox. Música contemporània.

Nivell de dificultat MITJÀ-ALT. Àmbit (escrit): SIb2 – REb5

Elements tècnics: Amplia paleta de dinàmiques i timbres, amb canvis sobtats. Control de la respiració (frases llargues). Control del registre greu en dinàmiques molt piano. Bisbigliandi. Grups irregulars de notes. Multifònics. Diversitat de picats i articulacions. Slaps. Frullatti. Sons eòlics. Growl. Bend. Harmònics naturals i veu.

Interpretació: Cerca constant de timbres i de canvi de caràcters.

Significat i estructura de SOLITUDINI

Recordo perfectament una breu conversa amb Enric Riu (amb qui havia coincidit en alguna ocasió anteriorment) en una trobada de compositors i intèrprets europeus i americans a Reus a finals de juny de 2012. Aquell dia em va comentar que tenia al cap una obra per a instrument sol i que, després de la meva interpretació al concert de TIME FIELDS 1 d’Hèctor Parra, va decidir que seria per a saxòfon baríton.

Em va alegrar molt aquest comentari, ja que la seva obra per a violí sol que es va estrenar en aquell concert la vaig trobar molt interessant. Encara em vaig alegrar més quan vaig rebre la partitura en PDF, tres setmanes més tard. Després d’un procés de treball molt amè amb Enric Riu, vaig poder estrenar-la l’abril de l’any següent, el 2013, dins del marc del Festival Mixtur a Barcelona.

En paraules del mateix compositor:

“[SOLITUDINI] És el resultat sonor d’una reflexió personal sobre la relació entre l’home i la natura.

En la mesura en què formem part de sistemes, som vulnerables o ens n’afavorim. Sovint, aquesta sort depèn de la nostra pròpia labor: quan sembrem, esperem els fruits. Però sobre altres fets no podem exercir cap mena de control, com la sortida del sol. L’home necessita l’equilibri amb el sistema natural si no es vol veure anihilat.

El saxòfon baríton em va semblar un instrument perfecte, en aquesta ocasió, per explicar una experiència íntima. Aquesta obra no té cap intenció de posar a prova les capacitats virtuosístiques de l’instrumentista ni les possibilitats de l’instrument, però sí que ha estat concebuda pensant molt en ells. Per sobre de tot, es tracta d’un missatge dirigit a un oient.”

És molt important tenir en compte per a la interpretació de SOLITUDINI, la idea que aquesta obra és una reflexió personal o meditació, justament per a donar valor als contrastos de dinàmiques i als canvis de caràcter (moltes vegades sobtats) que conté.

Aquesta intensa obra per a saxòfon baríton sol podria estructurar-se en tres parts enllaçades que segueixen la mateixa línia discursiva. L’obra comença amb una frase lenta que es desenvolupa mitjançant diferents procediments: ampliant la distància dels intervals, contrastant diferents motius (moltes vegades, molt breus –fins i tot, diferents notes per separat) i afegint progressivament passatges ràpids amb més freqüència. Tot això condueix a una secció central amb molt dinamisme i amb contrastos molt marcats. La tercera secció és molt lenta (quasi contemplativa) i discorre principalment al registre greu de l’instrument. Conté contrastos molt grans de dinàmiques i timbres i acaba amb la mateixa frase amb què començava l’obra, però una octava més greu.

Mira el vídeo:

Com treballar SOLITUDINI

Com explica abans Riu, SOLITUDINI no pretén ser una obra que ressalti el virtuosisme de l’intèrpret. Si entenem virtuosisme com l’execució de moltes notes en tempos ràpids, és veritat: les indicacions metronòmiques d’aquesta obra no ho són i no abunden els passatges ràpids. Malgrat això, tot esdevé molt ràpidament i es requereix un gran domini d’alguns elements tècnics propis del saxòfon baríton (el so en sí i altres com els multifònics, frullatti, etc) per definir clarament els contrastos entre les dinàmiques, molts cops extremes, sobretot en piano i en moltes ocasions en el registre greu.

Segons el compositor, aquesta obra no pretén ser una mostra de les possibilitats tímbriques de l’instrument, encara que explota molts recursos que s’han de tocar amb la major precisió possible. És per això que serà necessari fer un bon treball per separat del control de les dinàmiques (també en els passatges amb multifònics), growl, les diferents articulacions (incloent els slap), etc.

El primer que ens apareix a la partitura és una rítmica exigent, amb canvis freqüents de compassos i amb grups irregulars de notes poc corrents (7:5, 5:3, etc.). Aquesta inestabilitat rítmica s’ha de reflectir després en la interpretació com un element més de l’expressivitat de SOLITUDINI. Però abans de treballar-la seriosament considera que seria convenient fer un bon treball de lectura, encara que després la interpretació pugui ser més o menys mòbil.

També suggereixo treballar algunes notes, petits incisos i/o frases por separat, para donar valor a les diferències de dinàmiques que hi ha entre elles. En el pla interpretatiu és molt important destacar aquesta aparent falta de connexió tan pròpia dels canvis sobtats d’ànim que de vegades poden aparèixer en certs moments d’ofuscament.

La part polifònica de SOLITUDINI (els multifònics –mereixen una especial, ja que estan molt ben trobats-, els harmònics naturals i la veu) s’han de treballar amb delicadesa, ja que alguns d’ells no son fàcils, sobretot per les dinàmiques en què han de ser tocats. Insisteixo: primer fes un bon treball d’aquests elements a part.

I, sobretot, per a mi, la principal dificultat tècnica de l’obra és el control dels pianos al registre greu, tant en les frases amb notes llargues com en les que hi ha figures més ràpides i en picat. Hauries de fixar molt bé l’embocadura, flexibilitzar el coll i la conducció de l’aire mantenint sempre la columna d’aire molt sòlida. T’ajudarà molt fer molts exercicis de notes filades.

Un cop tinguis resolts tots aquests detalls tècnics, és molt important que toquis aquesta obra pensant en tot el què he comentat anteriorment: SOLITUDINI és una reflexió, una meditació. Y això requereix que la interpretis d’una manera molt personal. Precisament, aquesta obra funciona molt bé en concert si aconsegueixes personalitzar-la amb la teva interpretació.

Si vols saber més detalls sobre SOLITUDINI, no dubtis a contactar-me