Joan Martí-Frasquier ens convida a un recorregut per algunes peces que, per a ell, defineixen el present i el futur de la música. Centrat en el saxo baríton, aquesta declaració de principis el porta en dues direccions diferents: la del saxo solista i la de la combinació d’aquest amb la música sintètica. En la primera via, Martí-Frasquier es llança a una exploració exhaustiva del timbre de l’instrument, el qual passa de recurs a finalitat, un objectiu per assolir mitjançant les variacions d’intensitat, d’atac, d’articulació i de ritme, així com també amb la incorporació d’altres sonoritats: diferents tipus de so d’aire, la guturalitat i el so de les claus de l’instrument. I d’aquí al joc de contrastos que ofereixen moltes de les peces proposades, treballats en el pla de l’oposició i el de la resolució d’aquesta mitjançant la unió d’idees contrastants. La més interessant d’aquestes peces és Trois rêves en musique de [José] Luis Campana (2015), una obra estructura en tres moviments amb una idea senzilla per a cadascun que Martí-Frasquier desenvolupa amb amplis recursos tècnics i una varietat tímbrica que ens porta del repòs més absolut a una crispació insuportable. El segon camí que proposa ens du a una experiència poc aconseguida en la mescla del saxo i diferents samplers llançats per l’ordinador en Jackdaw de Wayne Siegel (1953), interessant en la part final amb els jocs de delay amb els quals Martí-Frasquier desdobla el seu saxo; i en Believer de Jacob Ter Veldhuis (2007), una peça a mig camí entre la composició musical i l’obra d’art sonora, interessant pel concepte que la suporta. Una petita mostra del present i del futur que ja és aquí.

Miquel Gené.RMC, núm. 354, Desembre 2016/Gener 2017, p. 60